No pegue ull en tota la nit, el despertador sona a les 6:00 desdijuni i cap a la eixida, arribem sobre les 7:00 i som dels últims. La temperatura es de 7ᵒC però el sol està fora. Es increïble la gent que hi ha. A les 7:30 es dona la ixida i fins 15 minuts després no passem per la sortida. Els primers quilòmetres els fem amb molta precaució ja que es roda bastant ràpid i hi ha molta gent. A l’arribar a Villanua el temps comença a canviar, arriben els núvols i el cel està molt tancat, a partir d’aci comença el primer port de la jornada, el Somport, 19 quilòmetres d’ascens passant per Canfranc. A mesura que anem pujant van apareguent les primeres gotes d’aigua i cada vegada son més intenses. A l’arribar a l’altura de Canfranc comencem a creuar-nos en molts ciclistes en dorsal que baixen en sentit contrari al nostre, grupets de 5 de 10 i fins de 15. Que estrany, la gent comenta que estarà caiguent-ne una bona dalt del port. Nosaltres seguim a la marxeta i a l’arribar dalt estem completament remullats, parem a l’avituallament a pendre alguna cosa i a omplir els bidons ja que havíem ixit sense aigua. Hi havia moltíssima gent que no sabia si seguir o tornar enrere. Plou molt, fa molt d’aire i la temperatura es de 5ᵒC. Com que hi ha ciclistes que avancen, ho fem jo i Victor també. Despres d’un parell de quilòmetres de baixada parem a pixar ràpidament i seguim cap avall. La gent baixa molt lentament i tremolant de fred, a més la boira no deixa vore més enllà de 10 metres, quines ganes de que arribe el Marie Blanc, al menys entrarem en calor. La baixada es fa eterna, passem per alguns poblets i estan les cafeteries plenes de ciclistes prenent alguna cosa calenteta. Fem marxa ja que el que més dessitgem es que comence de nou la pujada. Arribem a Escot i portem ja al voltant de 100 quilòmetres, on comença el Marie Blanc. Els primers quilòmetres no son massa durs, però els quatre ultims son una paret, amb una pendent mitja de més de l’11%. La gent no diu ni pio, anem molt asfixiats. A falta de 2 quilòmetres Victor em diu que para un poc a estirar cames, jo li dic que continue perquè em sent bé i si pare ja no arranque. Corone el port i crec que vaig prou be de forces. Per cert, soc el que va per la part esquerra i passe sobre els 35 segons.
Pare despres de 2 quilòmetres, em menje un sandwitch i un plàtan i em pose un grapat de diaris al pit. La creu roja no dona abast, molta gent està sent atesa degut al fret, intente resguardar-me darrere de un camió però fa molt d’aire i no para de ploure, així que decidisc seguir cap avant. La baixada, un infern. Comencen els calambres a les mans i em costa molt frenar. De sobte una vaca al mig de la carretera que no ens deixa passar. Al cap d’un instant torna al seu hàbitat i seguim la marxa. Pel cap sols em passa acabar però pense que estem un poc malament de fer el que estem fent.
Porte ja mes de 5 hores dalt de la bicicleta, més de 125 quilòmetres i com unes 3 hores xopat del tot. Arribem al peu del Portalet i de seguida la senyal en francés: queden 29 quilòmetres per arribar dalt del port, queda molt però de nou podré tornar a entrar en calor. Els primers quilòmetres son molt suaus i aprofite per a pendre algun gel i hidratar-me, serán sobre 2 hores d’ascensió. Sobre el quilòmetre 10 de l’ascenció em crida algú per darrere, pense que será Victor però al girar-me veig que es David, pegue la volta i em pose a la seua altura, i després de comentar impressions em diu que seguisca avant que va un poc dur de cames. A 14 quilòmetres de coronar el port es troba un avituallament, en el que pare per a repondre forces, tampoc volia parar molt de temps per a no quedar-me gelat. Seguisc a la marxeta i sense anar en ningun moment forçat. El paissatge es preciós però en un dia com aquest no arribes a gaudir d’ell. Atravessem algun túnel, que s’agraix molt, ja que sols allí deixa de ploure. En un d’aquets tunels veig a Gabi que esta esperant a David per a animar-lo a pujar l’ultim tram del port. Em diu que si necesite alguna cosa i li dic que tot bé, li comente que David ve uns minutets darrere de mi. Els últims 3 quilòmetres es fan pesats, però a la fi arribe dalt i de nou a patir cap avall. Arribe a Formigal i pare a per un tros de diari, que em donen els voluntaris i com que no puc ni posar-me’l m’ajuden a fer-ho, no em sent els dits, però mire al voltant i ni de lluny soc l’unic, agafe un platan però m’han d’ajudar a llevar-li la corfa. Cada vegada estic més a convençut d’acabar la prova. Li faig una telefonada a Lourdes per a dir-li que va tot bé i que si no tinc cap problema al cap de 2 hores aproximadament estaré a Sabiñanigo. M’ixen les llàgrimes desprès de parlar en ella, no sé si pel que estic patint o per la il·lusió de vore que puc aconseguir-ho. Els voluntaris que es troben a Formigal ens miren al·lucinats..
Durant la baixada els calambres a les mans no remitien i inclús em note les mans molt blanques, no porte ni guants i se’m fa difícil frenar. De sobte deixa de ploure i veig que el sols apareix mes endavant, quina alegria més inmensa.
No puc ni pujar marxes degut a que no puc ni moure els dits. Arribem a l’encreuament per a afrontar l’ultim port de la jornada, Hoz De Jaca, 2 quilòmetres amb forta pendent arribant a rampes del 14%. El paviment està bastant irregular cosa que complica molt l’ascens unit a la sensació de fret que porte. Una vegada dalt ja anem cap avall casi casi fins a Sabiñanigo. La baixada es prou complicada, baixe a la marxeta i amb molta precaució com en tota la marxa. Arribem a Biescas i ja sols queda l’ultim esforç. Arribe a Sabiñanigo i contentisim per haver pogut acabar la prova, al final 8 hores 55 minuts.
Al llarg de la semana fare un anàlisi de la prova.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada